Irene Iborra: “L’animació és només un recurs dins del llenguatge cinematogràfic”

ACN Berlín – L’animació s’ha considerat tradicionalment un gènere cinematogràfic per si mateix, incapaç de competir amb cintes interpretades per actors de carn i ossos. Les pel·lícules animades no apareixien mai entre els millors films de l’any i quedaven relegades als guardons menors. Els últims anys, però, la tendència està canviant i comencen a poblar els grans premis. ‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’ n’és un exemple. Opta aquest dissabte al Premi Europeu a millor pel·lícula d’animació, però també a millor film, on competeix amb alguns dels títols del 2025, com ‘Un simple accidente’ o ‘Valor sentimental’. “L’animació és només un recurs dins del llenguatge cinematogràfic”, defensa a l’ACN la directora, Irene Iborra.
La cineasta, una pionera de l’stop-motion a Catalunya i Espanya, arriba a la gala dels Premis Europeus de Cinema amb els mateixos honors que homòlegs seus com Jafar Panahi -Palma d’Or a l’últim Festival de Canes-; Joachim Trier -Gran Premi del Jurat al certamen francès-; o Mascha Schilinsk. S’hi veurà les cares en la categoria de millor pel·lícula europea, un canvi de paradigma per a l’animació que sempre ha defensat, ja que considera que és només “una tècnica per explicar històries”. 

‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’ narra la història d’una nena de 12 anys que veu com la seva vida s’enfonsa quan desnonen la seva família. L’Olívia, el seu germà petit Tim i la seva mare Íngrid ocupen llavors un apartament buit en un barri perifèric. L’Íngrid, de naturalesa optimista i plena d’energia, cau en depressió, i l’Olívia es veu obligada a ocupar el seu lloc i cuidar tant d’ella com del Tim mentre s’enfronta al seu propi terratrèmol emocional. Enmig de les dificultats, troba una nova família que l’ajuda a reconstruir la vida i a aprendre a sobreviure les adversitats.

Desnonaments i pobresa infantil

Els desnonaments, la pobresa infantil i les dificultats de les famílies monoparentals protagonitzen la història, reconeguda al Festival d’Annecy, ha aconseguit connectar amb un públic transnacional i intergeneracional. “Dona esperança a la gent que junts podem transformar les coses, un missatge que s’entén molt bé en un panorama sociopolític i econòmic capitalista com el que tenim avui dia arreu”, assevera. En aquest sentit, creu que tothom desitja trobar una comunitat “per tirar endavant i transformar allò que un viu”.

L’alegria per la nominació l’entén com una recompensa a l’esforç col·lectiu d’una coproducció en l’àmbit europeu que ha tardat anys a veure la llum, després que la directora llegís la novel·la ‘La pel·lícula de la vida’ (Cruïlla, 2017), de l’escriptora Maite Carranza, i la volgués portar a la pantalla gran.