La inquietant història d’Aldonça Rossa a la Cerdanya

La bruixeta que encara camina per l’imaginari de la zona

Entre Bellver de Cerdanya i Puigcerdà, allà on els camins antics travessen prats, marges i memòria, la figura d’Aldonça Rossa continua viva com una de les llegendes més evocadores de la comarca. La història parla d’una nena valenta, d’una trobada inquietant, de poders apresos al marge del món oficial i d’un temps en què la por, la religió i el desconeixement podien convertir una remeiera en una bruixa.

Camí de Puigcerdà

Aldonça Rossa era, segons la tradició popular, una noia de Bellver de Cerdanya que de ben petita ja coneixia el pes de les obligacions. Amb només dotze anys, ajudava la família fent encàrrecs i portant productes d’un poble a l’altre per guanyar algunes monedes. Un dia, mentre es dirigia cap a Puigcerdà per vendre una gallina i unes llavors de cànem, el camí li va canviar la vida.

En aquell trajecte va trobar una dona misteriosa que es feia dir Juanga. No era una desconeguda qualsevol: la llegenda la presenta com una bruixa capaç de volar, preparar beuratges, invocar forces ocultes i maleir aquells que li feien mal. Per a una nena acostumada a la duresa d’una vida humil, aquell relat devia sonar com una promesa de llibertat, poder i fugida.

Juanga li va oferir deixar enrere la seva existència de pobresa i convertir-se en bruixa. Aldonça, fascinada, va acceptar. Però el preu era altíssim: havia de renegar de Déu, de la Mare de Déu i dels sants, i lliurar l’ànima al dimoni. És aquí on la llegenda pren el to fosc propi dels relats pirinencs, on la màgia i la por conviuen amb la quotidianitat dels pobles.

Després d’aquella trobada, Aldonça va tornar cap a Bellver. Però abans encara es va creuar amb una altra dona, aquesta vegada una curandera, que li va ensenyar a guarir les galteres. Aquell coneixement, més proper a la medicina popular que no pas a la bruixeria fantàstica, va marcar la seva nova vida. A Bellver, Aldonça va començar a exercir de remeiera, i ben aviat la seva fama es va escampar per tota la Cerdanya.

La gent hi acudia buscant remei, consol o esperança. En una època amb pocs metges, amb comunicacions difícils i amb una forta presència de creences religioses i supersticioses, qualsevol persona capaç de curar podia ser vista amb admiració, però també amb recel. Així va néixer la figura de la bruixeta de Bellver.

Por i sospita

La popularitat d’Aldonça va créixer tant com la seva fortuna. Però l’èxit també va despertar enveges i pors. Segons el relat, un veí la va denunciar davant la Inquisició. La jove va ser interrogada a la Casa de la Vila, a la plaça Major de Bellver, i allà va confessar que era bruixa. També hauria explicat que, de nit, sobrevolava l’estany de Malniu amb altres bruixes i bruixots.

Avui, aquest episodi s’ha de llegir amb prudència. Moltes confessions d’aquell temps s’obtenien en contextos de pressió, por o violència. El que per a uns era bruixeria, per a altres podia ser coneixement de plantes, observació de la natura o saviesa transmesa entre dones. Aldonça representa, precisament, aquesta frontera fràgil entre la remeiera i la condemnada, entre la dona útil per a la comunitat i la dona sospitosa de tenir massa poder.

La història no acaba amb una foguera, sinó amb una prohibició. A Aldonça se li va impedir continuar exercint com a bruixa i com a curandera si volia conservar la vida. Va sobreviure, però va perdre la fama, l’ofici i la posició que havia aconseguit. El càstig no va ser només judicial o religiós: també va ser social. La van condemnar a desaparèixer del centre de la vida pública.

Per a Puigcerdà i la Cerdanya, la llegenda té un valor especial perquè connecta diversos punts del territori: Bellver, el camí cap a Puigcerdà, l’imaginari de Malniu i la memòria d’una comarca que ha conservat històries de bruixes, dones d’aigua, curanderes i éssers fantàstics. No és només un conte antic; és una manera d’entendre com els pobles explicaven la malaltia, la por, la diferència i el poder femení.

La figura d’Aldonça Rossa continua sent atractiva perquè parla de temes molt actuals: la vulnerabilitat d’una nena pobra, la persecució de les dones que sortien de la norma, el valor del coneixement popular i la necessitat de revisar el passat amb una mirada més humana. Allà on abans es veia una bruixa, avui podem veure una noia intel·ligent, marcada per la necessitat i convertida en símbol per la força de la tradició oral.

Memòria viva

Recuperar Aldonça Rossa des d’un mitjà local de Puigcerdà és també reivindicar el patrimoni immaterial de la Cerdanya. Les llegendes no només serveixen per entretenir; també ajuden a explicar qui som, d’on venim i quins paisatges emocionals habitem. Cada vegada que es torna a contar aquesta història, Aldonça deixa de ser una acusada i torna a ser veu, camí i presència.

Potser per això la seva llegenda encara ressona. Perquè entre Bellver i Puigcerdà no hi ha només quilòmetres: hi ha memòria compartida. I perquè, quan cau la tarda sobre la plana cerdana i les muntanyes agafen tons foscos, encara és fàcil imaginar una nena caminant amb una gallina, unes llavors i un destí que ningú no hauria pogut preveure.