Quan Puigcerdà es converteix en capital del coneixement

Vint-i-vuit edicions no són casualitat. Són constància, marca i actiu consolidat. que molts municipis voldrien tenir i que Puigcerdà ha construït any rere any

La Universitat d’Estiu Ramon Llull acaba de tancar la seva 28a edició amb més de 1.200 participants, una xifra que confirma el tirón d’una proposta que va més enllà del turisme de segona residència o de l’escapada a la muntanya. Aquí ve gent a escoltar, a debatre, a pensar. I això no és cap detall menor: és una declaració d’intencions.

Un impacte que es tradueix en xifres clau

Aquesta edició ha tancat finalment amb una xifra rècord de 1.250 participants, incloent-hi 457 inscrits directes en l’àmbit formatiu i més de 600 espectadors en els actes culturals de nit. A més, l’esdeveniment ha reforçat el seu arrelament local mitjançant la participació activa del teixit educatiu de Puigcerdà.

Un capital intel·lectual que arriba cada estiu

Quan 1.200 persones es mouen per assistir a conferències, taules rodones i cursos, el que arriba a Puigcerdà no és només públic: és capital intel·lectual. Professors, estudiants, professionals, curiosos que podrien estar a qualsevol altra banda i que trien la Cerdanya com a destinació de coneixement.

Això situa el municipi en un mapa que no és el del turisme convencional. És el mapa de les idees, del debat públic, de la formació continuada. I això té valor, molt de valor, perquè construeix una imatge de marca que cap campanya publicitària pot comprar.

La pregunta incòmoda: què passa la resta de l’any?

Ara bé, aquí ve la qüestió que cal posar sobre la taula. Vint-i-vuit edicions demostren que la Universitat d’Estiu funciona, que té públic, que té prestigi. Però, què passa amb aquest capital quan s’acaba l’estiu?

És a dir: aquest flux de coneixement, aquests debats, aquesta energia intel·lectual que arriba cada juliol, deixa empremta en el teixit cultural del poble durant la resta de l’any? O bé la Universitat d’Estiu queda com una illa desconnectada, un parèntesi brillant que es tanca quan marxen els participants i que no dialoga amb la vida cultural quotidiana de Puigcerdà?

No es tracta de desmereixer l’èxit de la cita, que és indiscutible. Es tracta de preguntar-se si el municipi aprofita aquest actiu més enllà de les setmanes d’estiu. Si hi ha ponts entre la Universitat d’Estiu i les biblioteques, els centres cívics, les associacions culturals, les escoles. Si els temes que es debaten a les aules d’estiu tenen continuïtat en el calendari local.

Un model a consolidar tot l’any

Perquè una cosa és tenir una marca potent durant unes setmanes i una altra és fer que aquesta marca impregni la identitat del municipi de manera permanent. I això no passa sol: requereix voluntat política, recursos, planificació.

Podria Puigcerdà organitzar cicles de conferències durant la tardor i l’hivern que donin continuïtat als temes tractats a l’estiu? Podrien les biblioteques municipals crear clubs de lectura o debats vinculats a les ponències de la Universitat?

Podrien les escoles i instituts participar d’alguna manera en aquesta proposta, creant un vincle entre l’educació formal i el debat públic que arriba cada estiu?

Són preguntes obertes, però necessàries. Perquè si la resposta és que la Universitat d’Estiu és un èxit puntual però desconnectat, aleshores estem desaprofitant una oportunitat.

El valor d’una aposta de llarg recorregut

Vint-i-vuit edicions són un patrimoni. Són la demostració que Puigcerdà pot ser, i de fet és, una destinació de coneixement. Que la Cerdanya no és només paisatge, sinó també pensament. Que aquí es pot venir a aprendre, no només a descansar.

Això és un actiu que cal cuidar, però també fer créixer. Perquè el risc de les cites consolidades és que es converteixin en rutina, en alguna cosa que funciona per inèrcia però que no evoluciona, que no s’integra plenament en el dia a dia del municipi.

Integrar la idea de forma más orgánica. Si el municipi és capaç de fer que aquest capital intel·lectual que arriba cada estiu no sigui un parèntesi, sinó una part viva i permanent de la seva identitat cultural.

Perquè quan 1.200 persones trien un poble per pensar, el poble hauria de triar fer d’aquest pensament una part del seu ADN tot l’any.